Identifico un problema, quan la possibilitat d’aprovar la despenalització de l’avortament (mesura recomanada per motius de salut per entre altres, organismes com Consell d’Europa o Nacions Unides) hauria d’implicar una reforma del sistema de coprincipat. Tenim l’obligació, d’allà on trobem limitacions, cercar vies per aconseguir fites. El dret a la salut sempre, ha de ser una qüestió important que mereixi l’atenció dels nostres mandataris. Constatar una dificultat, no potser motiu per no avançar. I no, no parlo d’haver de modificar la Constitució (tot i que penso que tard o d’hora certes qüestions allà reflectides s’hauran de debatre i potser modificar per adaptar a una realitat canviant) , sinó de veure el marge que ens atorga. Tots sabem que tenim un copríncep episcopal, de la mateixa manera que la institució sap que la sobirania radica en el poble, i per tant en els seus representants escollits. Tant hem de saber nosaltres qui son, com ells quin és el paper que tenen.

Cansada de la demagògia política. Cansada que arguments relatius a haver de fer front a la crisi, frenin qualsevol iniciativa no relacionada directament amb les conseqüències de la situació econòmica. Que crear i estimular la creació de llocs de feina és una urgència, a dia d’avui, no ho qüestiona ningú. Però això no pot ser un escut per argumentar o demorar qüestions, que també són importants. Gestionar, ocupar càrrecs de responsabilitat, decidir, implica prioritzar l’urgent sense desatendre l’important.

Les maneres de fer, importen. L’escissió del partit socialdemòcrata i, en conseqüència, del grup parlamentari, ho demostra clarament. El fet que transcendeixi més el desacord dels membres, abans companys, que les aportacions i tasca que poden arribar a fer, no beneficia a ningú, i menys en moments en que a les institucions, se’ls hi demana celeritat.

Gran part de les qüestions que diàriament ens afecten, ens donen un marge de maniobra que nosaltres decidim com executar. I en la mesura que s’ocupen càrrecs de responsabilitat, el marge, per petit que pugui ser, és important i pot marcar una diferència. I és aquest marge i com s’aplica, el què realment pot arribar a molestar. Perquè les maneres de fer importen i si deixem de banda els personalismes, els discursos demagògics i pensem en l’ interès general, en com sumar, potser la ciutadania es tornaria a il•lusionar amb la res pública.

És un fet que a través de la història, el ser humà ha buscat la manera d’expressar el seus pensaments, sentiments, idees, etc, i l’art, ha esdevingut una eina per a la seva projecció. Inicialment a través de la pintura, la literatura, entre d’altres, i més endavant, amb la tecnologia, va arribar el cinema.

La càmera, ens ha ofert la possibilitat de poder deixar constància de fets de la nostra història, de conèixer estils de vida, costums, que al llarg del temps, haguessin pogut quedar en l’oblit. Continua llegint →

Com cada final i principis d’any, sembla inevitable que ens plategem propòsits, objectius per encarar un nou període que inicia.

Potser sembla un tòpic, però hi ha períodes que ens ajuden a fer valoracions. I aquest, sens dubte, és un d’ells. I en un món on el dia a dia ens fa perdre perspectiva, aturar-se i pensar, no va gens malament.

Un dels meus propòsits per l’any 2013 és trobar el moment, aquell moment que sempre valorem que ha d’arribar…. i que sempre posposem per fer aquelles coses que sabem, en algun moment o altre, haurem d’abordar. Continua llegint →

Fa poc una persona, andorrana, em demanava si jo volia que Andorra fos una república. La pregunta venia al cas perquè parlàvem d’independència. I el concepte d’independència va sorgir al fil de les opinions que generen les actuacions que l’oposició al govern de DA està duent a terme respecte a la presentació de proposicions de lleis sobre el matrimoni homosexual i l’avortament.

Alguns titllen aquestes actuacions d’oportunistes tota vegada que han coincidit en el temps amb la resolució judicial al respecte d’una demanda contra la CASS presentada per un home vidu de la seva parella del mateix sexe. Fere libenter homines, id quod volunt, credunt.

Que algú, a data d’avui, a Andorra, s’arribi a qüestionar l’aplicació dels drets fonamentals de les persones en aquest cas és un greu símptoma de retràs cultural, per no dir d’un altre tipus. Continua llegint →

Titular de moltes noticies, l’aprovació d’ubicar un heliport al roc del Patapou, ha esdevingut una font de polèmiques, pràcticament, diàries.

Tot aquest afer ha “finalitzat” amb un comunicat per part del Govern d’Andorra deixant sense efecte l’aprovació de la proposta, arran la valoració dels tècnics francesos.

La intervenció d’un element forà (valoració tècnics francesos) facilitava la presa d’una decisió, que semblava inevitable. I és que, si s’hagués volgut mantenir la iniciativa, la Batllia hagués estat l’altre punt on paralitzar el projecte.

Sense valorar els aspectes tècnics de la iniciativa i dels diferents informes, que ja s’han donat a conèixer, opinaré sobre aspectes, entre altres, relatius a la comunicació, si més no, la meva percepció de com s’ha fet arribar el missatge i de les maneres de fer. Continua llegint →